Parlem amb Carlos C. Azofra Villa, Responsable de la Residència Universitària de La Salle Bonanova. En Carlos fa 28 anys que treballa a La Salle. Va estar 4 a Barceloneta i en porta 24 a Bonanova.

Què tal, Carlos, com has començat aquest curs?

El curs 2020-2021 el considero com el de la il·lusió. Il·lusió pel retorn, pel retrobament, per la superació, pels reptes que implica l’anomenada nova normalitat.
Durant mesos, m’acomiadava en els correus amb un ENS VEIEM AVIAT: pretenia transmetre positivitat i proximitat. També em vaig fer meu el lema esportiu TORNAR ÉS VÈNCER. Crec que tots els que hem optat i pogut tornar a la quotidianitat anterior al confinament de març ens mereixem un aplaudiment col·lectiu.

Quin és el teu dia a dia a La Salle? Perquè tu desenvolupes dues funcions….

Sóc una persona afortunada, perquè interrelaciono amb els professionals (docents i personal d’administració i serveis) que formen la Comunitat Educativa de La Salle: participo en els protocols de gestió laboral. Per la meva funció en la residència universitària descobreixo dia a dia la importància del personal de serveis.
D’altra banda, coordino l’atenció als més de 160 residents que s’allotgen a La Salle: gestió de l’ocupació, seguiment tutorial, agenda d’activitats, serveis.

Com ha afectat la pandèmia a la part de la residència de La Salle? Com ho esteu vivint?

Quan el 12 de març es va determinar el tancament dels centres d’estudis, i van començar a marxar els residents, vam entendre que calia reforçar els vincles amb tots ells, per a animar-los i acompanyar-los en aquesta experiència desconeguda per a tots. Segurament haver estat presents (el gran ensenyament que em van donar els Germans de La Salle) en la distància ens va ajudar a obtenir, sorprenentment, un percentatge de renovació molt alt, i una resposta d’inscripció per al curs 2020-21 per sobre dels últims anys.
Malgrat el tancament recomanat de les universitats a mitjan octubre, hem mantingut una presència de gairebé el vuitanta per cent de residents, i cap baixa. Els residents valoren les experiències i sensacions que es viuen en comunitat, i prefereixen viure amb la seva “macrofamília” de Barcelona. Al juny, quan els estudiants venien a recollir les seves pertinences i buidar l’habitació, vaig veure moltes llàgrimes pel sentiment d’haver perdut tres mesos de vivències. La residència, per a la majoria, és la seva casa.

Heu hagut d’aplicar molts canvis de la manera de fer, per a poder oferir el servei de residència?

A simple vista pot semblar que no, però sí. La limitació d’aforament en l’ús de sales comunes o l’anul·lació de competicions esportives dificulten gaudir del dia a dia, si bé hem sabut oferir als residents propostes d’activitats a molt bon acolliment. Pensem que es passen el dia a la residència, per la qual cosa hem d’ajudar-los en el seu temps lliure, i en els seus estudis: el seguiment de les classes des de les habitacions és una novetat per a tots.
Personalment, crec que el més sacrificat per als joves són les distàncies al menjador. Els menjars són els moments de major vida social, on s’estableixen vincles i es descobreixen cares noves cada dia. Hem d’agrair la col·laboració de tots ells per a complir les normes de prevenció.
A més, hem pogut establir una Zona Covid separada dels pavellons de residència per als pocs casos de confinament que hem tingut. Estem molt satisfets pels números que portem acumulats.

Amb tants anys a La Salle, tindràs moltes anècdotes. Explica’ns una que no oblidaràs mai…

Una tarda del meu primer mes de maig a Bonanova traslladava pel pati una taula nova per a una sala d’estar amb el meu company de l’equip de residència. En un moment donat, vaig deixar caure la taula en creuar-nos amb una professora. Al juny del mateix any, en l’eucaristia de final de curs, pensava el molt que m’agradaria casar-me a l’església del col·legi… Dos anys després em casava a l’església del col·legi amb aquella professora.

Continua la frase: la Salle per a mi és….

… una aposta col·lectiva per a millorar el món des de l’educació.