Parlem amb el Germà Josep Maria Ramos, de la Comunitat de La Salle Montcada i Reixac

Com està vostè i els Germans que viuen amb vostè?
Personalment, estic bé. Com que la relació entre nosaltres en aquests moments és bona i transparent, tots gaudim d’una acceptable salut física i psíquica. Això afavoreix que, per exemple, les nostres sobretaules siguin més llargues, sinceres, espontànies i cordials que les que normalment fem al llarg del curs.

Com està vivint aquesta situació la comunitat de Germans?
Amb força normalitat i activitat. Hi ha qui passa hores i hores a l’hort, plantant i cultivant tomàquets, pebrots, mongeta tendra, cebes, carabasses i fent de cuiner els caps de setmana; o bé, cuidant el jardí, els arbres del col·legi i el seu entorn, fotografiant la natura en primavera, fent llargues caminades al matí i bicicleta estàtica a les tardes; o bé, fent repàs i aprenent un idioma estranger. No falten les nostres estones de pregària i reflexió personal i comunitària, ni tampoc el temps necessari per a la lectura personal i, de tant en tant, veure una bona pel·lícula.

Com ha canviat el seu dia a dia?
El meu dia a dia no ha canviat gaire. Puc seguir fent el mateix que feia abans del confinament. Ara, tan sols, he reduït la mobilitat exterior al col·legi.
Cada dia ve la cuinera, prepara l’esmorzar i el dinar i compartim taula. Els caps de setmana i els dies festius, un germà de la comunitat, el Gmà. Felipe, prepara els àpats i, us puc ben assegurar que, no tenen res a envejar els menús que ofereixen alguns bons restaurants.
En el meu cas, he d’atendre periòdicament el Telèfon de l’Esperança.

Vostè fa de voluntari al Telèfon de l’Esperança. Que durant el confinament ha ofert el servei per atendre gent que se sentia sola, amb ansietat…Quina tasca hi desenvolupa?
Després de 50 anys d’activitat educativa, amb càrrecs de direcció i sense deixar mai de fer classes de Química, Física i Matemàtiques, em vaig jubilar oficialment als 70 anys. Com que la salut em facilita seguir pel bon camí, que he intentat fer tota la vida, el qual consisteix a ajudar i orientar, em va semblar adient iniciar un voluntariat al Telèfon de l’Esperança.
No és pas fàcil explicar breument el que es fa al Telèfon de l’Esperança.
Responent de forma directa la seva pregunta, li diria que l’equip professional i el patronat de la “Fundació Ajuda i Esperança”, amb motiu de l’estat d’alarma, ha vetllat per les persones voluntàries i perquè es pugui garantir l’accés al servei del Telèfon de l’Esperança a les persones que pateixen malalties, solitud, angoixa, pors i desconcert.
Mentre duri el confinament a causa de la pandèmia de la COVID-19, formo part d’un nou torn temporal, el qual s’ha configurat per seguir atenent les trucades des de la casa dels mateixos voluntaris.

Ha notat un increment de la seva feina en aquest servei a causa de la COVID-19?
Sí, és cert que ha augmentat la dedicació habitual i algunes substitucions, però gaudeixo de temps suficient per poder atendre trucades al T. de l’E. de persones que necessiten ser escoltades i acompanyades, amb atenció i afecte.
Fins ara m’hi he dedicat durant el torn de matí, que comprèn de les 8h a les 13h, o també, de vegades, a les tardes. Si més no, cal tenir en compte que aquest servei es realitza els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia.

Què li aporta aquest voluntariat que ja fa dos anys que desenvolupa?
Crec que les persones tendeixen a practicar l’egolatria. Una manera de disminuir l’egocentrisme és el voluntariat i, curiosament, l’efecte que es produeix és que, tot i que sembli que són els altres qui es beneficien del treball voluntari, en realitat, li canvia la vida, positivament, al voluntari. L’ajuda a reprioritzar la seva escala de valors i centrar el focus en els altres en lloc de si mateix.
Quan escoltes al Telèfon, en aquests dies de confinament, gent gran que no tenen qui els acompanyi per anar a l’hospital, amb la sensació d’abandonament; persones que no gaudeixen de bona salut mental i no poden sortir de la residència on viuen; o persones amb greus problemes de relació i supervivència, llavors, valores més la salut, la joventut, els familiars, els amics, etc., i te n’adones que ets un privilegiat.
No obstant això, no és pas fàcil arribar a aquesta conclusió a través de la teoria d’un llibre o d’un instructor, sinó que només s’hi arriba gràcies a la pròpia experiència, sempre i quan se’n vulgui aprendre.

Diuen que de totes les situacions se n’aprèn alguna cosa, què ha après vostè?
Si la paraula voluntariat la poguéssim estendre a qualsevol acció altruista i, per exemple, tinguéssim la oportunitat de viure l’experiència de col·laborar un dissabte en la neteja ecològica d’un riu o del nostre entorn, considero que, no llençaríem tan espontàniament llaunes, burilles o papers al terra.
Per tant, una conclusió important per a mi és que, tant el voluntariat en concret com l’altruisme en general, beneficia especialment a qui viuen l’experiència.
Hi ha hagut dies que he començat el torn de les 8 del matí i m’he trobat una senyora que portava 5 nits seguides fent el servei de substitució, també amb d’altres comentàvem com havia anat la nit i es reconeixia el merescut descans, però, tot i això, molts em responien que anaven a treballar a la seva feina…
Els fets d’aquests testimonis, i d’altres semblants, són atractius i enlluernadors. Són llum que il·luminen la coherència de la vida que, en definitiva, és la que convenç.