La Salle Comtal ens parla de tres punts emblemàtics del seu entorn més immediat
Palau de la Música Catalana: Perla arquitectònica del modernisme català. Construït entre el 1905 i el 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Caixa de música màgica on es combinen totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja, gràcies a la col·laboració d’altres artistes de l’època. Finançat per industrials i financers de l’època, amants de la música. Declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO el 1997.
Elements més significatius: lluerna central de la sala de concerts que representa el sol, gràcies a la qual la sala gaudeix de llum natural; les Muses del Palau que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre; decoració arreu amb elements de la natura, com flors, palmeres i fruits; murs i columnes tant de
l’exterior com de l’interior coberts de mosaics amb rajoles portades majoritàriament de València, molts d’ells obra de Lluís Bru. Exterior: grup escultòric al·legòric La cançó popular catalana a la cantonada; guixetes històriques a les columnes de l’entrada principal, una de les quals ha recuperat puntualment la seva funció.
Mercat de Santa Caterina: Fou el primer mercat cobert de la ciutat, inaugurat l’any 1848. La seva història comença amb l’enderrocament del convent medieval de Santa Caterina. Es conserven restes arquitectòniques de l’absis del monestir (es poden visitar al final del mercat). Del vell mercat se’n conserven les portes d’entrada. Reforma integral que va concloure el 2005, obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue (a qui enguany li han concedit la Creu de Sant Jordi). Un dels canvis més significatius d’aquesta reforma va ser la nova coberta de colors, inspirada en el «trencadís» gaudinià; un gran mosaic de peces de ceràmica de colors, representant els colors de les fruites i verdures al mercat
Carrer Montcada / Museu Picasso: El carrer de Montcada constitueix avui el nucli d’arquitectura civil medieval més important de la ciutat. El seu traçat, que comença a la capella romànica d’en Marcús (s. XII) i acaba a la plaça del Born, era continuat fins el s. XIX, quan va ser dividit en dos trams amb l’obertura del carrer Princesa el 1853.
Deu el seu nom a una important família de Barcelona, els Montcada, que al s. XII van rebre els terrenys del rei Ramon Berenguer IV. A mitjans dels s. XII van sorgir els primers nuclis d’habitatges fora de les muralles. El carrer enllaçava el barri comercial de la Bòria amb el seu antic barri marítim Vilanova del Mar, unió que va formar el barri de la Ribera. A finals de segle, el barri quedà englobat dins el nou recinte de muralles de la ciutat. Va conèixer la seu màxima esplendor els s. XV i XVI. Aleshores era un carrer senyorial, aristocràtic, seu de noblesa i adinerats mercaders, enriquits amb el comerç marítim, d’aquí els palaus que han arribat fins els nostres dies.
L’alçada dels pisos anava reduint-se en consonància amb l’status de qui hi dormia: molt alt i amb balconades al primer pis on vivien els senyors, molt petites i amb finestrons a les golfes on dormien els servents més senzills.
En aquest carrer se situa el Museu Picasso, que avui dia ocupa 5 dels antics palaus (i creixent). Posseeix una col·lecció de més de 4.200 obres del pintor, el que la converteix en una de les més completes del món. És un dels museus més visitats de Barcelona.
